J.Conill: «Quan el parlar ofega el dir»

QUAN EL PARLAR OFEGA EL DIR

(Consideracions sobre la situació lingüística del País Valencià d’ençà de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua)

RESUMO

Josep Conill

Amb la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), mitjançant la Llei 7/1998, de 16 de setembre, de la Generalitat Valenciana, la persecució a què es troba sotmesa la comunitat lingüística catalanoparlant del País Valencià (Bello, 1988; Cucó, 2002) ha entrat en una nova (i definitiva?) fase. Aquesta afirmació cal entendre-la des d’una doble perspectiva, jurídicopolítica i lingüística alhora. Jurídica en primer lloc, atès que la creació de l’AVL suposa l’establiment, de iure, d’una nova jurisdicció normativa sobre la llengua, pensada com un vestit tallat a mesura de les necessitats glotopolítiques dels dos principals partits (PP i PSOE) que s’alternen en el poder a la Comunitat Autònoma (Guia, 2001). De facto, el nou estat de coses es tradueix en una alteració de la pauta de codificació mixta adoptada fins ara pel català, on els trets propis de la tendència unitarista —basada en el català central, la varietat geogràfica més cultivada literàriament a l’època moderna i amb una demografia més puixant— convivien amb característiques de la tendència composicional, que integra elements procedents d’altres varietats geogràfiques —com en el cas de l’ortografia, en què pren com a norma la pronúncia del català nord-occidental i el valencià—, i de l’autònoma, palesos en el fet d’admetre com a correctes variants procedents de diversos dialectes, sobretot pel que fa a la conjugació verbal i al lèxic. Tot això no impedia, però, que el model de codificació del català fos netament monocèntric, és a dir, dotat d’una única institució legitimada per promulgar-ne les normes (l’Institut d’Estudis Catalans).

És precisament aquest model el que hom pretén destruir, proposant-ne la substitució per una codificació que es presenta com a (efectivament) policèntrica, perquè a partir d’ara la llengua socialment legitimada, en lloc d’emanar dels acords d’una sola instància acadèmica, representativa de la totalitat del domini lingüístic, haurà de ser producte, en el millor dels casos, de la negociació entre instàncies acadèmiques geogràficament diverses, amb la jurisdicció territorialment circumscrita a cadascuna de les comunitats autònomes on es parla la llengua; i (retòricament) convergent, en la mesura en què les proclames efectuades en aquest sentit per l’AVL no es corresponen amb les seves pràctiques codificadores, presidides per consideracions de caràcter eminentment retrospectiu i sustentades en criteris de genuïnitat dialectal, susceptibles de ser manipulats pels governs valencians interessats a afavorir polítiques de balcanització lingüística (Aracil, 1983; Woodward, 1996).

Tot això ho hem de situar, a més a més, en el marc de la política de contraplanificació lingüística duta a terme pel PP des del govern de la Generalitat Valenciana (Pradilla, 2002), els eixos vertebradors de la qual es centren en una obscena promoció del conflicte onomàstic i la méfiance anticatalane, que recull i actualitza el repertori complet de prejudicis anticatalans encunyat per la més rància tradició nacionalista espanyola (Ninyoles, 1979). En els darrers temps, aquesta política es dedica a instrumentalitzar les demandes en matèria hídrica i les polèmiques sobre l’organització territorial de l’Estat, a fi de dotar de nova embranzida el mateix secessionisme idiomàtic que la dreta valenciana ve propugnant des de fa dècades. La funció d’aquest discurs és senzilla: servir de pantalla per camuflar l’objectiu realment perseguit, consistent en la liquidació definitiva del català dels valencians —que es troba ja fa temps en una situació de veritable emergència (Querol, 2000; Conill, 2003; AVL, 2005). Sense anar més lluny, en el moment de redactar aquestes pàgines, estem a punt d’assistir a l’enèsima mostra de la demagògia lingüística del PP, que es concreta en la campanya institucional anunciada pel Consell a favor del manteniment, durant el tràmit d’aprovació del text per part les Corts Espanyoles, de la denominació secessionista idioma valencià, inclosa en el projecte de reforma de l’Estatut d’Autonomia. Per si això no fos prou, aquesta campanya contravé escandalosament —tal com s’ha encarregat de recordar oportunament la pròpia AVL— la Llei 7/1998, de 16 de setembre, anteriorment citada, on la creació de l’Acadèmia per consens entre les dues forces polítiques majoritàries es justificava, entre d’altres arguments, en base a la necessitat que «la qüestió de la nostra llengua pròpia siga sostreta a partir d’ara al debat partidista quotidià i esdevinga així l’objecte d’un debat seré entre els partits per tal d’arribar-hi als consensos més amples possibles» (AVL, 2002 : 40).

Com veiem, esdevé cada dia més evident que l’AVL constitueix no sols una solució dolenta, sinó també ineficaç a la problemàtica lingüística valenciana, que la dreta es complau d’atiar sempre que li convé. Més encara: si tenim en compte l’ominosa tutela política exercida pel govern valencià del PP damunt d’aquest organisme, convindrem a donar la raó a aquells que creuen que la seva creació constitueix una peça més de l’estratègia secessionista (Esteve, Esteve & Teodoro, 2005: 33-42). Aquesta tutela es va posar vergonyosament en evidència arran de la intervenció del Conseller de Cultura, Educació i Esport, Alejandro Font de Mora, en la sessió acadèmica de 22 de desembre de 2004, per tal de conjurar la possibilitat que l’Acadèmia dictaminés sobre la unitat de la llengua. Unitat que, d’altra banda, ja havia estat prèviament ratificada per la sentència del Tribunal Constitucional 75/1997, de 21 d’abril de 1997, que es pronunciava sobre la constitucionalitat de la denominació llengua catalana com a equivalent acadèmic de valencià en els Estatuts de la Universitat de València; així com pel dictamen del Consell valencià de Cultura, aprovat per les Corts Valencianes el dia 13 de juliol de 1998, on s’afirma, amb un penós circumloqui, que «El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia» (AVL, 2002: 28-29).

En les circumstàncies actuals el principal perill que l’AVL comporta per a la llengua no té a veure tant amb el fet que pugui promoure una dinàmica explícitament secessionista, ni amb la reaparició del conflicte ortogràfic d’èpoques anteriors (Borràs, 1982; Pérez Moragon, 1982), que a hores d’ara sembla pertànyer ja al passat. Aquesta corporació es troba integrada per una majoria de filòlegs competents i usuaris lleials de la llengua, i per aquest costat no crec que calgui (de moment) esperar gaires sorpreses desagradables. Però, això no cancel·la pas el conflicte jurisdiccional i normatiu inaugurat per la seva creació, ni les inquietuds suscitades en relació amb el model de llengua que propugna, caracteritzat per un particularisme dialectalitzant que, per més genuí i legítim que pugui semblar des d’un punt de vista estrictament filològic, pot acabar suposant un greu obstacle —sobretot si aquesta opció és interpretada de manera excloent per una administració hostil a la llengua, com la present— per a la lliure circulació dels productes idiomàtics de cap a cap de la comunitat lingüística, entrebancant així la indispensable vinculació de la comunitat catalanoparlant del País Valencià a l’espai català de comunicació (Gifreu & Corominas, 1996), que constitueix el seu nínxol ecològic natural. Qualsevol altra pretensió seria, simplement, suïcida, tal com vénen denunciant des de fa ja temps els sociolingüistes lusistes a propòsit de les pràctiques idiomàtiques aïllacionistes dels notables gallecs (Gil Hernández, 1996, 1991, 1996).

Caldria que els acadèmics entenguessin clarament, d’una vegada per totes, que el dilema en què es debat a hores d’ara la llengua dels valencians és el de la seva mera supervivència, i no té res a veure —en contra del que postulen certs filòlegs d’orientació dialectològica (Casanova, 1990, 1996), ben intencionats però escassament lúcids— amb la major o menor proximitat de la llengua estàndard als usos col·loquials. Aquesta proximitat resulta sempre desitjable, en la mesura en què sigui factible, però no és gens fàcil d’aconseguir en situacions de minorització lingüística com la nostra, on la llengua recessiva experimenta una quantitat anòmala de canvis accelerats, conseqüència de l’allau d’interferències procedent de la llengua dominant. En aparença, però només en aparença, la fractura entre les dues postures —la sustentada tradicionalment pel catalanisme valencià i l’acadèmica— existents al voltant del model de llengua de referència ¾això és, l’estàndard¾ es configura com una reedició de les polèmiques que han enfrontat en d’altres contrades als adeptes dels postulats idealistes de la pedagogia compensatòria, segons la qual la solució als dèficits idiomàtics passaria per l’ensenyament pur i dur de l’estàndard, amb les posicions «vernaculistes», que en la nostra situació es mostrarien partidàries de resoldre l’habitus de subvaloració idiomàtica de bona part de la població valencianoparlant (Castelló, 2002) mitjançant el recurs, tan romàntic com inútil, de desequilibrar pel costat verbal els hàndicaps, eminentment socials, amb què topen els parlants en el procés d’apropiació de l’estàndard, però en aquest cas en benefici de les varietats geogràfiques subordinades (els dialectes). Tot plegat, es configura d’acord amb l’estructura típica del que Gregory Bateson anomenava un double bind, en la mesura en què les dues opcions desemboquen en un cul de sac, i la seva aplicació podria desencadenar efectes perversos. La primera topa amb la dificultat que, ensenyar una varietat estàndard que ha d’usar-se en uns àmbits que al català del País Valencià li estan essencialment vedats, equival a facilitar als parlants una eina inútil, que tendirà a envair indefectiblement els usos d’altres varietats. Per contra, l’adopció de la segona possibilitat només pot contribuir a perpetuar la «rusticitat dels dominis lingüístics» (Pitarch, 1988: 16-20), dotant els parlants d’una infravarietat, i reservant en exclusiva per al castellà el paper de llengua estàndard.

En realitat, l’única opció que ens resta és desatrapar-nos, concentrant-nos en la fase del contingut social de la llengua. La conclusió immediata que és desprén de l’adopció d’aquesta perspectiva és que tractar de resoldre problemes sociolingüístics derivats del procés de minorització amb mers arranjaments filològics fóra com pretendre caçar elefants amb matamosques. La gramàtica no pot solucionar mai per si sola problemes que s’han gestat en l’esfera políticosocial. La solució al double bind hauria de traduir-se, per contra, en un programa renovat d’extensió del coneixement de la llengua, paral·lel a la promoció del seu ús. Òbviament, aquesta reorientació consistiria a dotar d’un nou sentit la facilitació de la llengua, a través de la seva inserció en un programa més ampli de promoció social de la ciutadania, no sols dels sectors catalanoparlants, sinó també de les àmplies capes desafavorides, qualsevol que en sigui la llengua, que integren la població del país. Remarqueu que això equival a postular, de retop, que qualsevol política lingüística que es fonamenti només en l’ensenyament, com la que han executat fins ara els successius governs de la Generalitat Valenciana, es troba indefectiblement condemnada al fracàs ¾que és el resultat que segurament es pretenia. En una situació com la del País Valencià, on conviuen dues comunitats lingüístiques, l’extensió social del català passa per modificar en profunditat les relacions entre les classes socials, que condemnen (també) a molts sectors castellanoparlants i procedents de la immigració d’arreu del món a la indigència cultural. Només partint d’aquestes premisses radicals es podrà fer realitat una extensió social alliberadora del català, i ja no caldrà que l’ensenyament esmerci tots els seus esforços en la tasca, frustrant per interminable, de transmetre un estàndard emblemàtic, privat de tota funció real. Al contrari: en el marc d’un procés com el que tracto sumàriament de descriure es passaria sense solució de continuïtat de la varietat lingüística materna i/o col·loquial del ciutadà a l’adquisició mitjançant l’estàndard dels coneixements requerits per a la seva praxis social. Es tracta, com haureu pogut apreciar, d’una aposta en favor d’un punt de vista fortament centrat en els continguts més que no en els procediments, on la riquesa multiforme del parlar no acabi ofegant la complexitat semàntica del dir, i l’adquisició de l’estàndard es produeixi en contextos socialment significatius, com una eina lingüística més, lligada a la promoció personal i social dels ciutadans.

Estic parlant, en definitiva, d’un procés de redistribució (no sols) del poder lingüístic, que és el contrari de qualsevol sacralització acadèmica de l’autoritat. Ningú no ha dit que fos una alternativa fàcil, però la senda dels pioners mai no ha estat planera ni exempta de perills, i per això mateix és sempre preferible a l’ensopida pau de les vies mortes.

BIBLIOGRAFIA:

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA (AVL) (2002): De les Normes de Castelló a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. València: AVL-Generalitat Valenciana.

—(2005): Llibre blanc de l’ús del valencià – I: Enquesta sobre la situació social del valencià. 2004. València: Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

ARACIL, Lluís V. (1983): «Qui té por de qui al País Valencià». Dins: ARACIL, Lluís V.: Dir la realitat. Barcelona: Edicions Països Catalans, pp. 131-134.

BELLO, Vicent (1988): La pesta blava. València: Editorial Tres i Quatre.

BORRÀS, Joan Ramon (1982): Les normes de l’Acadèmia: Anàlisi d’una aberració. València: Editorial Tres i Quatre.

CASANOVA, Emili (1990): «Elements per a una proposta lèxica». Dins: FERRANDO, Antoni (ed.): La llengua als mitjans de comunicació: Actes de les Jornades sobre la Llengua Oral als Mitjans de Comunicació Valencians. València: Institut de Filologia Valenciana (Universitat de València), 1990, pp. 101-147.

—(1996): «L’intel·lectual i el nacionalisme català: el cas dels filòlegs valencians». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, vol. LXXII (abril-juny). Castelló de la Plana: Sociedad Castellonense de Cultura, pp. 285-300.

CASTELLÓ, Rafael (2002): «Economia dels intercanvis lingüístics al País Valencià». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 16. València: Editorial Tres i Quatre, pp. 195-215.

CONILL, Josep J. (2003): «La situació del valencià segons la sociolingüística no institucional (1998-2002)». Noves SL. Revista de Sociolingüística, primavera. Consultable dins l’adreça d’Internet: <http://www6.gencat.net/llengcat/noves/ hm03primavera/catalana/conill1_3.htm>.

CUCÓ, Alfons (2002): Roig i blau: La transició democràtica valenciana. València: Edicions Tàndem.

ESTEVE, Alfons, ESTEVE, Francesc & TEODORO, Mercè (2005): El nom, la unitat i la normalitat: Informe sobre el reconeixement del català com a llengua oficial i pròpia del País Valencià. Barcelona: Observatori de la llengua catalana.

GIFREU, Josep (dir.) & COROMINAS, Maria (coord.) (1996): Construir l’espai català de comunicació. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Centre d’Investigació de la Comunicació.

GIL HERNÁNDEZ, António (1986): «Aproximaçom à análise do(s) discurso(s) sobre á lingua em textos da “filologia oficial” na Galiza». Dins: DD.AA.: Actas do I Congresso Internacional da lingua galego-portuguesa na Galiza. Orense: AGAL, pp. 81-126.

—(1991): «Isolacionismo e constrita desgaleguização da comunidade lusófona na “Comunidade Autónoma Galicia”. Congruência do “autonomismo bien entendido” com o Language Planning, dito “possível” e “realista”, permitido pela legalidade fundamental espanhola». Nós, núms. 19-28. Ponte Vedra-Braga, pp. 368-382.

—(1996): Silêncio Ergueito: Apontamentos sócio-plíticos sobre questões aparentemente idiomáticas. Corunha: Ed. do Castro.

GUIA, Aitana (2001): La llengua negociada: El manteniment del conflicte polític sobre la llengua. València: Editorial Tres i Quatre.

NINYOLES, Rafael Ll. (1979): Madre España. València: Editorial Prometeo.

PÉREZ MORAGÓN, Francesc (1982): L’Acadèmia de Cultura Valenciana: Història d’una aberració. València: Editorial Tres i Quatre.

PITARCH, Vicent (1988): Fets i ficcions. València: Editorial Tres i Quatre.

PRADILLA, Miquel Àngel (2002): «La política lingüística contemporània al País Valencià». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 16. València: Editorial Tres i Quatre, pp. 101-119.

QUEROL, Ernest (2000): Els valencians i el valencià: Usos i representacions socials. Paiporta: Editorial Denes.

WOODWARD, Colin (1996): «Balcanização lingüística». Article periodístic d’una font sense especificar, enviat per Dejan Djukic el dimecres, 14 d’agost de 1996, com a missatge a la llista electrònica de discussió LINGUIST (Vol-7-1264,11/9/96). Traducció portuguesa de Celso Álvarez Cáccamo, consultable dins l’adreça d’Internet: <http://www.udc.es/dep/lx>.